L’interior era il.luminat amb uns mandrosos rajos del sol que preníen les tonalitats vermelles i groguenques del vitrall que travessàven, virtuosament decorat amb unes gotetes de vidre deformades gaciosament, entortolligades les unes amb les altres com en una gran vacanal de llum, colors i música. La porta; de ferro forjat treballat toscament sobre un esquelet de fusta de faig envellit, possible residència d’alguns inquilins que l’amo havía refusat fer fora temps enrere, i un pom d'argent subtil i fals. Un olor de fums d’incens i tabac. Una decoració cuidada d’estil modernista, en la que no hi faltaven les làmpades antigues, pintades de nou amb la intenció de crear la falsa sensació de pertànyer a una època passada; les cadires velles, les taules velles i les velles fotografíes en blanc i negre penjades de les parets donàven a l’últim cafè de Barcelona la calidesa i l’encant que mereixía. A punta i punta de cada taula combersaven els últims filòsofs amb els últims artístes, i els últims dramaturgs amb els últims poetes. Ses paraules fluïen com ja no es recorda, entre rius de pensamen i vapor d'absenta, amb un sentit tant clar a vegades com retòric altres. Hom parlava sens intermediaris, de tú a tú, a vostè. Al vell mig de cada grup de dialogants, sobre la taula, com escoltant atenta la combersa, hi dormía una espelma que, en encendre’s, il.luminava els seus rostres amb una llum serena i nerviosa, somniadora, intranquila.
Jo seia sól, com tantes altres tardes, entre bohemis i autors en disciplines diverses. Seia i escoltava.
Tal día com avui, la porta s’obrí sense més misteri que el d’un home que entrà al poc de començar a empenyer-la. Era un home de mitjana edat amb ulleres de montura negra i uns cabells que li esqueien en el conjunt de la seva figura, o més bé li feien a ells les ulleres, tots arremolinats i a la llum directa un poc greixossos. El novingut caminà amb diligència i sense rumb fins topar amb la meva taula, llavors em mirà. Tenía uns ulls foscos en els que la llum es perdía en un forat negre de massa infinita i profunditat incerta, de sabiesa adquirida al llarg d’anys d’estar-se pel cafè, que era en aquell temps l’únic lloc on es reunía la cultura de l’època i d’anteriors. Els últims museus que quedaven sense expliar es trovàben lluny d’Europa, als estats confederets de l'Amèrica del sud, que en els últims anys havía esdevingut una gran potència des de la caiguda del "Vigia d'occident". L’antic continent s’enfonsava en la seva pròpia merda, cultivada al llarg dels segles amb una cultura mancada d’espiritualitat. París, Barcelona, Berlín, Londres, Roma... Les capitals del món industrial queien i cremàven. Tansols el cafè resistía encara el setje de la ignorància, la trivialitat i el materialisme.
I en aquell cafè seia jo, i un home que caminava cap a mí s’havía aturat i m’havía mirat als ulls. Potser trobà que assentía amb la mirada, perque just davant de mí, es a dir, després de la taula i sobre la cadira, s’asseguè. Encara que no va semblar molest, estic segur de que la meva mirada interrogant devía d’estar fent-l’ho dubtar de la seva pròpia existència en el món, pero ell, mirant les mans amb que liava un cigarret perfectament recte, m’ignorà llarga estona fins que, havent acabat la feina, es se’l portà a la boca, l’encené i em mirà de nou. Em cridà l’atenció la seva cara; em sonava d’alguna cosa. Instintivament vaig girar el cap a la meva esquerra, on compartíen l’espai una finestra a un parell de metrés enllá i una paret núa, tacada només d’unes fotografíes enmarcades amb una guarnició austera. D’entre elles vaig fixar la vista en la que el meu inconscient s’havía avançat a mostrar-me. La persona que hi era retratada era la mateixa que seia davant meu; a sota signava en lletra pràcticament illegible:
Qui va fer-se casa del teu refugi, amb amor.
Quinté S.
Vaig reconeixer-l’ho immdiatament. Era l’autor d’algunes de les obres més importants de la literatura postcontemporania (o d’exili agut, com era coneguda col.loquialment) Havía llegit força la seva antología poètica i les seves novel.les més destacades, i em semblava una bona forma de començar una combersa preguntar-l’hi per la seva identitat (recurs tant recurren com estúpit) i la inspiració de les seves obres. Vaig carraspejar dèvilment mentres ell fullejava un diari en una llengua estranjera que portava a la portada unes impactants fotografíes de manifestacións violentes. El titular resava: "Intensa nokto en laj stratoj londinanoj kaj madridaninoj; estas dudek kvar earestitoj." Vaig entendre que els fets havíen succeït a Londres i Madrid, la resta va ser un misteri. De sobte vaig tornar a la realitat.
- Perdona, la teva cara em sona. T’assembles a Quinté...- Llavors vaig esperar una reposta que no em fou donada fins que l’home del meu davant, al que fingía reconèixer però no reconèixer del tot, o, si més no, creure’m-ho, va acabar de llegir el que devía ser una notícia molt interessant.
- El sóc. – Home concís i de poques paraules; definició del senyor Quinté. Vaig dcidir tirar-me a la piscina i estirar ses paraules fins arribar a un intercambi de comunicació com calia.
Eren dos quarts de deu quan vàrem sortir per la porta del local havent parlat tota la tarda. Vam quedar per a la tarda del día següent, que prometía interessant. El tal Quinté, el nom del qual n’estarán cansats de sentir els qui llegeixin aquesta història, no era un home com me l’havía imaginat, sino una ment brillant que no pretén contenir la veritat absoluta i indiscutible oberta a totes les idees del món. La seva ideología era un collage d’idees modernes, antigues, i pròpies d’ell. No hi havía cap corrent filosòfic que passés per davant seu sense que o bé el rebatís o bé n’absorvís una part. Era impossible no admirar el seu temple i la seva capacitat de comprensió amb tot tipus d’idees de les més diverses. Em moría de ganes de que arribés la tarda de l’endemà...
L’admirable senyor Quinté jeia a terra de quatre grapes sens poder contenir les llàgrimes que li relliscàven per la cara i es precipitaven a un buit efímer que acabava on la gravetat les feia impactar contra el terra. El seu roste era il.luminat per la llum vermella de les flames que devoràven el cafè. A la façana principal hi havíen pintades unes frases gramaticalment incorrectes i de tant poc gust i estil que no valen la pena d’èsser mentades en aquest relat. Un dels clients havituals pintava l’escena amb acuarel.la. Una imatge per l’eternitat, l’art inspirat en la destrucció de l’art, la ironía de la vida, la paradoxa genial de les ments voladores dels homes i les dones lliures. El foc representat en pigments diluïts en aigua. La genialitat d’un mestre que admirava com les flames consumíen la sala on s’hi amagava l’últim refugi de les arts de la ciutat comptal, l’últim cafè de Barcelona.
Pol Roca; 2007
Qui va fer-se casa del teu refugi, amb amor.
Quinté S.
Vaig reconeixer-l’ho immdiatament. Era l’autor d’algunes de les obres més importants de la literatura postcontemporania (o d’exili agut, com era coneguda col.loquialment) Havía llegit força la seva antología poètica i les seves novel.les més destacades, i em semblava una bona forma de començar una combersa preguntar-l’hi per la seva identitat (recurs tant recurren com estúpit) i la inspiració de les seves obres. Vaig carraspejar dèvilment mentres ell fullejava un diari en una llengua estranjera que portava a la portada unes impactants fotografíes de manifestacións violentes. El titular resava: "Intensa nokto en laj stratoj londinanoj kaj madridaninoj; estas dudek kvar earestitoj." Vaig entendre que els fets havíen succeït a Londres i Madrid, la resta va ser un misteri. De sobte vaig tornar a la realitat.
- Perdona, la teva cara em sona. T’assembles a Quinté...- Llavors vaig esperar una reposta que no em fou donada fins que l’home del meu davant, al que fingía reconèixer però no reconèixer del tot, o, si més no, creure’m-ho, va acabar de llegir el que devía ser una notícia molt interessant.
- El sóc. – Home concís i de poques paraules; definició del senyor Quinté. Vaig dcidir tirar-me a la piscina i estirar ses paraules fins arribar a un intercambi de comunicació com calia.
Eren dos quarts de deu quan vàrem sortir per la porta del local havent parlat tota la tarda. Vam quedar per a la tarda del día següent, que prometía interessant. El tal Quinté, el nom del qual n’estarán cansats de sentir els qui llegeixin aquesta història, no era un home com me l’havía imaginat, sino una ment brillant que no pretén contenir la veritat absoluta i indiscutible oberta a totes les idees del món. La seva ideología era un collage d’idees modernes, antigues, i pròpies d’ell. No hi havía cap corrent filosòfic que passés per davant seu sense que o bé el rebatís o bé n’absorvís una part. Era impossible no admirar el seu temple i la seva capacitat de comprensió amb tot tipus d’idees de les més diverses. Em moría de ganes de que arribés la tarda de l’endemà...
L’admirable senyor Quinté jeia a terra de quatre grapes sens poder contenir les llàgrimes que li relliscàven per la cara i es precipitaven a un buit efímer que acabava on la gravetat les feia impactar contra el terra. El seu roste era il.luminat per la llum vermella de les flames que devoràven el cafè. A la façana principal hi havíen pintades unes frases gramaticalment incorrectes i de tant poc gust i estil que no valen la pena d’èsser mentades en aquest relat. Un dels clients havituals pintava l’escena amb acuarel.la. Una imatge per l’eternitat, l’art inspirat en la destrucció de l’art, la ironía de la vida, la paradoxa genial de les ments voladores dels homes i les dones lliures. El foc representat en pigments diluïts en aigua. La genialitat d’un mestre que admirava com les flames consumíen la sala on s’hi amagava l’últim refugi de les arts de la ciutat comptal, l’últim cafè de Barcelona.
Pol Roca; 2007
No hay comentarios:
Publicar un comentario